Poesia catalana actual

Algunes dades sobre la poesia catalana actual Jaume Subirana Escriptor. Coordinador de Lletra, l'espai virtual de literatura catalana de la UOC. jsubirana@campus.uoc.es
Qui els parla prové de Catalunya, un petit territori a l'oest del Mediterrani, un país sense fronteres que celebra cada any la seva festa oficial l'onze de setembre, tot commemorant la derrota de Barcelona l'any 1714 davant dels exèrcits espanyol i francès del pretendent borbònic al tron d'Espanya (com altres vegades, ens havíem equivocat de bàndol). Però a Catalunya també hi ha una mena de festa nacional oficiosa, el 23 d'abril, el dia de Sant Jordi, festa del llibre i de la rosa i dels enamorats, una celebració popular magnífica que des de fa uns anys ha estat adoptada per la Unesco i que també s'intenta exportar a la resta del món. Deixin-me llegir-los el que va escriure el 23 d'abril de l'any passat a la nit al seu quadern un poeta català, després de la jornada de Sant Jordi... En una llibreria cèntrica de la capital, els poetes som convidats per a una Marató de la Poesia que organitzen els crítics i poetes A i B i que retransmet Catalunya Cultura. Em toca amb els primers, a les dotze del migdia. Quan arribo m'assabento que la ràdio només hi serà a la tarda, i trobo C recitant enfilat amb una cadira dalt de dues taules amb les potes pietosament recobertes amb la senyera en un lloc amb una sonoritat impossible. Poc després, D m'ha de demanar que l'ajudi a baixar de la improvisada tarima, massa alta. La llibreria es va omplint i malgrat el micròfon inalàmbric ningú no sembla fer faire cas del presentador ni del poeta de torn, que parlen i llegeixen des del seu raconet com qui recités pregàries al túnel d'una autopista. Em regiro al meu seient incòmode i, alhora, amb la sospita vaga que hi ha alguna espurna de veritat estranya en aquesta imatge dels poetes enfilats en una estrada inversemblant i catalaníssima parlant enmig de l'impressionant tràfec de lectores i lectors i nens i editors i periodistes i llibres i roses i converses i del dring de les màquines registradores i els avisos del detector magnètic de la porta si algú intenta sortir-ne indemne... M'he permès aquesta marrada autobiogràfica perquè la trobava anecdòtica però il·lustrativa per parlar-los de la situació actual de la poesia a Catalunya. Jo vinc d'un país on la poesia ha jugat un altíssim valor simbòlic. Després d'un gloriós passat medieval (gloriós en el doble sentit polític i literari, amb noms com Ramon Llull, Ausiàs March o el Tirant lo Blanc al capdavant), al segle XIX el moviment de represa de l'ús literari de la llengua catalana i d'allò que anomenem el sentit d'identitat pròpia, la Renaixença (paral·lela al Rissorgimento i a altres moviments romàntics europeus semblants), va anar directament relacionada amb la poesia i amb la resurrecció d'una mena d'olimpíades poètiques trobadoresques, els Jocs Florals. Des d'aleshores, els poetes (alguns poetes) sempre han tingut entre els catalans un estrany però privilegiat estatut de símbol nacional, de portaveu essencial, de numen. Avui, en aquest nostre temps de govern autonòmic català, d'activitat econòmica terciària i de mercantilització de la cultura, les coses han tendit a normalitzar-se, però no del tot. Els poetes i els seus llibres tenen encara una presència pública bastant superior al que les seves vendes reals justificarien. Els poetes es queixen (com arreu, em temo) del seu poc ressò, és clar, però un grup selecte d'entre ells i elles forma part del paquet estàndard de la cultura catalana institucionalitzada: els nens aprenen versos a l'escola primària per recitar-los a casa el dia de Nadal; a molts pobles i ciutats hi ha carrers i estàtues i centres escolars i biblioteques amb nom de poeta; els suplements literaris van plens de les fílies i fòbies i opinions dels poetes; molts ajuntaments (que no deuen saber què més fer amb el pressupost de cultura) convoquen premis de poesia que de vegades comporten a més l'edició de llibres després mal distribuïts i gens llegits... A Catalunya i els altres territoris de parla catalana es publiquen cada any uns 7.000 títols en català (a més de 17.000 en castellà: Barcelona comparteix amb Madrid i Mèxic la capitalitat editorial mundial en aquesta llengua). D'aquests 7.000 llibres apareguts cada any, uns 200 són llibres de poemes (això inclou les —rares— reedicions), amb una tirada mitjana habitual d'uns 1.000 exemplars, dels quals el govern autonòmic sol comprar-ne entre 200 i 300. Els llibres de versos valen entre 7 i 12 euros, i no solen exhaurir-se ni amb el pas dels anys. Hi ha algunes (poques) excepcions: Miquel Martí i Pol, el poeta avui més popular (admirat per futbolistes com Josep Guardiola i cantants com Lluís Llach), sol vendre entre 5 i 10.000 exemplars dels seus nous llibres, i en la recent mort de la jove Maria-Mercè Marçal les reedicions dels seus llibres es van vendre en pocs mesos. De les quatre editorials més importants en català, dues (Edicions Proa i Edicions 62, totes dues amb seu a Barcelona) tenen col·leccions actives de poesia que són, a més, les més antigues (amb més de 200 títols cadascuna), prestigioses i, doncs, "canòniques". També hi ha col·leccions interessants fetes des d'Alzira (Bromera), Lleida (Pagès), Mallorca (Moll), València (Tres i Quatre) o Vic (EUMO/Cafè Central), fins a un total d'una desena de col·leccions significatives, totes en editorials "generals" (no especialitzades en poesia). Però fins i tot els llibres de les millors col·leccions pateixen amb els altres (potser una mica menys greument) el problema del desinterès dels llibreters, pressionats per l'impressionant volum de novetats de narrativa i no ficció i per la modèstia de les vendes de poesia.. Durant els darrers deu anys ha crescut el nombre de recitals i lectures públiques de poesia i l'assistència a aquests actes, diversa a més en edats i tipus de públic, però enllà d'això (i un crític constatava recentment que la poesia té ara més "escoltadors", però no pas més compradors) costa establir la relació entre els autors i el seu públic possible. Hi ha un buit important en el camp de les revistes, escasses, amb molt mala distribució i amb poquíssima tendència a la publicació d'obra inèdita. La més important (i la degana), Reduccions, a penes arriba als 200 subscriptors. Això fa que hi hagi un salt important entre l'escriptura privada (un concurs recent d'un dels principals diaris barcelonins va rebre més de 5000 poemes inèdits -en català i castellà a parts iguals- en poques setmanes) i l'edició, que en el cas dels autors nous és moltes vegades per primera vegada directament en forma de llibre. El camí per a això sol ser el dels premis (uns 160 cada any, dels quals 30 comporten la publicació del llibre). Altres vies com l'autoedició (molt habitual fins a mitjans del segle XX), els volums col·lectius o l'edició a Internet són proporcionalment molt escasses. Els catalans solem fer broma dient que a casa nostra hi ha la quantitat més gran de poetes del món (un recent "Qui és qui a les lletres catalanes" recull 600 persones que han publicat algun llibre de versos d'entre els 1400 escriptors vius amb dos o més llibres publicats en edicions comercials). Quan vaig ser al Quebec, al Festival de Trois-Rivières, vaig témer que perdríem aquest lideratge, però donat que aquell país és tan extens penso que com a mínim podem continuar sostenint sense discussions que Catalunya és un dels països amb més poetes per quilòmetre quadrat del món. La veritat és que deixant de banda qüestions de mercat la qualitat de la poesia catalana del segle XX és extraordinària, i que enllà dels principals noms ja traspassats (Josep Carner, Carles Riba, J.V. Foix, Gabriel Ferrater, Salvador Espriu, Joan Vinyoli, Vicent Andrés Estellés, Joan Brossa, Maria-Mercè Marçal) cada any hi ha un grapat de llibres notables que es disputen els guardons de la crítica, i els poetes més destacats (Narcís Comadira, Francesc Parcerisas, Joan Margarit o Enric Casasses, al costat d'il·lustres veterans com Josep Palau i Fabre, Jordi Sarsanedas o Màrius Sampere) tenen malgrat tot un petit però fidel grup de seguidors que converteix les seves noves obres en alguna cosa més que un mer producte editorial o comercial.

Autoodi

Desgraciadament, el vídeo mostra d'una manera molt clara el concepte d'autoodi lingüístic.

Miquel Martí i Pol

Biografia

Miquel Martí i Pol neix a Roda de Ter (Osona), el 19 de març de 1929 i mor l'11 de novembre de 2003. És conegut sobretot com a poeta, però també escriu prosa i fa traduccions. Cursa estudis primaris a l'escola parroquial del seu poble. Als catorze anys comença a treballar al despatx de ca la Tecla Sala, la mateixa fàbrica tèxtil en què treballava la seva mare. Als dinou anys pateix una tuberculosi pulmonar, que l'obliga a passar un any al llit i que li permet de llegir abundosament. 

 El 1956 es casa amb Dolors Feixas, amb qui tindrà una filla el 1958 i un fill el 1965. Fa traduccions i inicia l'activitat pública: dirigeix cinefòrums, fa conferències, posa música als seus poemes i en canta en escenaris al costat de membres de la Nova Cançó.  A finals dels seixanta inicia activitats polítiques en el Partit Socialista Unificat de Catalunya (comunista).

A partir del 1970 l'esclerosi múltiple que patirà tota la vida comença a fer-se evident. Aleshores, la introspecció serena de les seves limitacions fa que la seva poesia transcendisca la realitat de l'àmbit de la malaltia, i basteix un món poètic original com a expressió de les sensacions més humanes: l'amor, el desig i la mort, que pot ser entès per tothom.

Treballarà prop de trenta anys a la fàbrica, fins que el 1973 l'esclerosi múltiple el converteix en un pensionista de gran invalidesa i enceta uns anys de reclusió.

El 1984 mor la seva esposa Dolors Feixas, després d'una llarga malaltia.
 
S'han musicat molts poemes de l'autor: cantants com Maria del Mar Bonet, Ramon Muntaner, Lluís Llach, Celdoni Fonoll o Rafael Subirachs han ajudat a fer popular l'obra del poeta.

Ha estat traductor d'obres de Saint-Exupéry, Simone de Beauvoir, Apollinaire, Flaubert, Zola, Racine, Huysmans, i Gianni Rodari, entre altres autors. D'altra banda, la seva poesia, ja sigui en volums personals o en antologies, ha estat traduïda a l'espanyol, el portuguès, l'alemany, l'anglès, l'italià, el flamenc, l'eslovè, el búlgar, el rus o el japonès, entre d'altres.

Els homenatges i distincions honorífiques se succeeixen des tota mena d'institucions públiques i entitats cíviques. L'assistència del poeta -sempre acompanyat per Montserrat Sans, la seva segona dona, amb qui es casa el 1986- va ser aclamada en multitud d'actes

A partir del 1999 es produeix un espontani reconeixement popular que fa que una gran part dels ajuntaments catalans aproven de demanar en els seus Plens a l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, de la qual en va ser membre, i a la Institució de les Lletres Catalanes, que fos presentada la candidatura de l'autor a l'Acadèmia Sueca per al premi Nobel. El 2000 s'hi afegí el Parlament de Catalunya.

Mor l'11 de novembre de l'any 2003 a la seva residència de Roda de Ter. 
(www.escriptors.cat) 

LA RITA MIRANBELL

La Rita Miranbell
-trenta-set anys,
casada,
metxera al torn de nit,
amb el marit paleta
i tres nenes de deu,
set i cinc anys.
La Rita, dic,
Que de dies fa feines
al col·legi de monges
a canvi d’un descompte
en el preu dels rebuts
i a casa seva cuina,
renta i endreça.
La Rita repeteixo
ara s’entén a plena fàbrica
-ho sap tothom menys el marit-
amb un casat que treballa al batan;
i foraster, per postres!

I és el que diu la gent:
la feina se’n fotran
si el director se n’assabenta.

Quin poc catús,
redéu!,
els pobres.

SI PARLO DE LA MORT 

Si parlo de la mort és perquè em moro

i al capdavall més val parlar de coses

que hom coneix intensament. La meva

mort, per exemple, la tinc ben sabuda,

fa molt de temps que convivim i encara

conviurem molt de temps, fins que es resolgui

d´un cop per sempre el plet que mai no aporta,

malgrat els aldarulls, sengles sorpreses.

Llavors serà el moment de l´elegia

i algú hi haurà de fer-me el panegíric

(en català, si us plau, i en decasíl·labs)

que jo, bo i mort, escoltaré amb respecte.

Mentrestant parlo de la mort, tal volta

perquè és allò que tinc més viu i pròxim,

per no caure en subtils pedanteries

que, fet i fet, no porten a cap banda.

Parlo, doncs, de la mort, i a més em moro.

No es pot pas demanar més honradesa.

Textos argumentatius

Ací teniu un bon treball sobre les característiques dels textos argumentatius

AnàLisi De Textos Argumentatius

View more presentations from marclia.

Salvador Espriu

.

 T8 Explica les característiques més importants de la producció poètica de Salvador Espriu

Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners, Girona, 1913-Barcelona 1985) va ser un poeta, dramaturg i novel·lista català.

El seu caràcter reservat es veurà accentuat per la mort d´un amic el 1938, la del seu pare l´any següent i la catàstrofe de la guerra.

La gran ressonància que li va proporcionar el fet que els seus poemes foren musicats i cantats per Raimon (Cançons de la roda del temps, 1966) va contribuir a la popularització d’aquest poeta reservat, que acabà aconseguint un gran prestigi literari, intel·lectual i cívic. Així, fou proposat per al Nobel de literatura i és Premi d´Honor de les Lletres Catalanes.

Les característiques més rellevants de la poesia d´aquest autor són:

-  anys 50 Poesia íntima, existencialista (Reflexiona sobre la vida, la mort)

Etapa vinculada al simbolisme i a la preocupació existencial.

En el seu primer llibre de poesia, Cementiri de Sinera (1946), Espriu va evocar el món destruït per la guerra que identificava amb la mítica Sinera (Arenys de Mar). Sinera simbolitza l’univers de la infantesa destruït per la guerra. Els quatre llibres següents  tracen un camí d'interiorització que culmina amb l'experiència mística de Final del laberint, on Espriu segueix els principis íntimament lligats a la teologia negativa, segons la qual Déu es comporta com un cec respecte a la humanitat.

-  anys 60 Poesia civil, realista

 Està determinada per l´experiència de la guerra i la preocupació pel país.

 L’obra més destacada d´aquesta tendència és:

La pell de brau (1960). Són 54 poemes on moralitza sobre la tragèdia de Sepharad ( nom hebreu per designar la Península Ibèrica), per la guerra entre germans. Creu en l´enteniment entre els pobles hispànics, basat en el respecte a la diversitat, en la tolerància. En la necessitat de la reconciliació. L´obra fou llegida als anys 60 dins el corrent de realisme social del moment en clau patriòtica i de consciència moral.

El treball d´Espriu està marcat per un gran bagatge cultural, amb una rica herència del simbolisme i de la cultura bíblica, grega, egípcia, i de tradició jueva i un gran domini de la llengua i afany de perfecció, amb revisions constants de l´obra.

 

 Assaig de càntic en el temple

Oh, que cansat estic de la meva

covarda, vella, tan salvatge terra,

i com m’agradaria d’allunyar-me’n,

nord enllà,

on diuen que la gent és neta

i noble, culta, rica, lliure,

desvetllada i feliç!

Aleshores, a la congregació, els germans dirien

desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,

així l’home que s’en va del seu indret”,

mentre jo, ja ben lluny, em riuria

de la llei i de l’antiga saviesa

d’aquest meu àrid poble.

Però no he de seguir mai el meu somni

i em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge

i estimo a més amb un

desesperat dolor

aquesta meva pobra,

bruta, trista, dissortada pàtria. 

Vocals E - O

La e i la o obertes

El sistema vocàlic valencià el podem classificar en dos subsitemes:
a) Subsitema àton
b) Susbsitema tònic

a) Subsitema àton.- Està format per cinc vocals que es correspon amb les cinc grafies. Es
dóna a les vocals que no porten el colp de veu. Coincideix amb el castellà.
Fonema /a/ /e/ /i/ /o/ /u/
Grafia a e i o u


b) Subsitema tònic.- Està format per set vocals que corresponen a les cinc grafies anteriors.
Es dóna a les vocals que porten el colp de veu.
Fonema /a/ /E/ /e/ /i/ /O/ /o/ /u/
Grafia a e i o u
Graf. amb
titlla à è é í ò ó ú


e oberta

Perquè una e siga oberta ha de ser tònica, si no és tònica no podrà ser oberta i serà
tancada.
A més a més de ser tònica ha de complir alguna de les següents regles:

a) Anar davant de síl·laba en i. Per exemple: conveni, col·legi

b) Anar davant de síl·laba en u, o formant diftong eu. Per exemple: cèl·lula, ingenu, peu,
fideu

c) Anar davant de l o r+consonat. Per exemple: mel, arrel, novel·la, cel·la, terra, ferro,
comerç, cert. Excepcions: cérvol, erm, ferm, herba, serp.

d) A les paraules esdrúixoles. Per exemple: anècdota, València Excepcions: església, grémola,
llémena, sémola, témpora, térbola

e) A les terminacions -ecte, -ecta, -epte, -epta: concepte, objecte, correcta, concepte, recepta, Excepcions: repte

f) Als termes tècnics i científics. Per exemple: espectre, telègraf, telèfon, pètal, vèrtex
Excepcions: apotema, castrense, celeste, forense, lepra

g) Algunes paraules: gendre, tendre, Vicent, Josep

o oberta

Perquè una o siga oberta ha de ser tònica, si no és tònica no podrà ser oberta i serà
tancada.
A més a més de ser tònica ha de complir alguna de les següents regles:

a) Anar davant de i o síl·laba en i. Per exemple: boia, boina, dimoni, colònia. Excepcions:
acabades en -oix, moix, toix.

b) Anar davant de u o síl·laba en u. Per exemple: ou, bou, dijous, Corpus, mòdul.
Excepcions. jou, pou, tou.

c) A les paraules esdrúixoles. Per exemple: còlera, dòmino, econòmiques. Excepcions:
escórpora, fórmula, pólvora, tómbola, tórtora.

d) Als termes tècnics i científics. Per exemple: esòfag, quirofan, pròleg, anòmal,
quilòmetre, tòrax, ciclop, amorf. Excepcions: acabades en -oma, carcinoma, lipoma, etc.; i forma.

e) Paraules acabades en:

a) -oc, -oca. Per exemple: albercoc, groc, lloca, oca, roca. Excepcions: boc, boca, joca.
b) -oç. Per exemple: veloç, feroç. Excepcions: boç, arboç.
c) -of, -ofa. Per exemple: gallof, carxofa, garrofa.
d) -oig, -oja. Per exemple: roig, goig, boja. Excepcions: estoig
e) -ol, -ola. Per exemple: cresol, caragol, escola. Excepcions: braol, udol, cola.
f) -olt, -olta. Per exemple: solt, revolt, revolta, mòlta (de moldre). Excepcions: molt, escolta.
g) -ort, -orta. Per exemple: fort, hort, horta, morta, (en castellà porten diftong -ue,
fuerte, huerto, etc.)
h) -ossa. Per exemple: brossa, grossa. Excepcions: bossa, gossa.
i) -ost, -osta. Per exemple: cost, impost, costa. Excepcions: agost, congost, most, brosta
j) -ot, -ota (augmentatius). Per exemple: xicot, taulota.
k) -ot, -ota (no augmentatius). Per exemple: clot, pot, granota, pigota. Excepcions: bot,
brot, mot, nebot, tot, sanglot, xanglot, singlot, xinglot, bóta, gota, sota..
Algunes paraules canvien el significat si porten la vocal oberta o tancada, molt (“mucho”), mòlt
(“molido”); déu (“dios), deu (“diez”).

Exili i postguerra

redactant la revista Quaderns de l'exili

El 26 de gener de 1939 les tropes de Franco són a les portes de Barcelona. Una riuada de gent pren el camí de l'exili. Entre aquesta multitud hi ha escriptors i intel·lectuals, artistes i homes de ciència. Gràcies al suport de diverses organitzacions passen els primers mesos en refugis al sud de França. D'altres, amb menys sort, van a parar als camps de concentració condicionats precàriament en erms i platges. Comença una aventura que obliga a prendre decisions, que es tradueixen en canvis radicals en la manera de viure. Europa es prepara per a la Segona Guerra Mundial.

El 1940, amb l'ocupació alemanya de França (la Segona Guerra Mundial havia començat l'1 de setembre de 1939), l'exili català va prendre un nou rumb: Amèrica. Molts escriptors van travessar l'Atlàntic vers Mèxic, Xile i la República Dominicana, els països més amatents amb l'exili republicà, i també vers l'Argentina, Veneçuela, Cuba, l'Uruguai... En algun d'aquests països la petja humana, cultural i econòmica catalana va atènyer molta importància, cosa perceptible, sobretot, a Mèxic, l'únic país que mai no va reconèixer el règim franquista.

(www.vilaweb.cat)

"L'anàlisi específica de l'edició en català realitzada a Mèxic ofereix un testimoni molt valuós de la tasca cultural dels exiliats, el qual, al costat de l'estudi més exhaustiu d'altres empreses com, per exemple, les revistes en català publicades o la participació dels catalans exiliats a la premsa del país d'asil, ajuda a comprendre l'abast i la significació de l'esforç de manteniment i difusió de la pròpia cultura i la resistència política que es lligava inevitablement a ella.

En efecte, tots els republicans arribats a Mèxic tenien en comú la pèrdua de les referències immediates i el consegüent intent de substituir-les per mitjà de la recreació d'un espai mental arrelat en el passat. Els desterrats encara portaven a les seves esquenes una derrota militar, però en els primers anys de l'exili-i molts d'ells fins i tot en les dècades següents-, no podien acceptar que els ideals republicans haguessin estat vençuts. Per això l'allunyament de la terra necessitava ser compensat amb la intensificació del compromís i que, en aquest sentit, les obres culturals iniciades s'aferren al passat, amb el convenciment que aquest havia de alimentar el present i projectar cap al futur. La cultura nascuda a l'exili se sustenta, en conseqüència, en l'afany de conservar i estimular la tradició pròpia, en tots els camps del saber. Gallecs, bascos i catalans, en compartir aquests plantejaments, es reafirmen en aquelles peculiaritats que els atorgava la seva identitat".

(Biblioteca virtual Miguel de Cervantes)