Text de Mil cretins

.

. L’amor és etern

Xoquem quan tombem la cantonada. Jo vaig de pressa, amb la cartera i el paraigua penjat del braç /…/. La Carolina també anava de pressa, sense paraigua però amb una bossa de pell d’aquestes que es duen penjades de l‘espatlla /…/. Feia cinc anys que no ens véiem. Xoquem ben bé de cara i tot seguit ens reconeixem. “Hola”, diu ella i és com si no sabés on mirar. “Hola”, dic jo, adreçant-li la mirada ben bé als ulls perquè no es noti que en el fons tampoc no sé on mirar. “Quina casualitat”, diu, i després rectifica, com per demostrar que vol anar més enllà del nivell u dels tòpics:”Encara que tampoc no se’n pot dir casualitat: vivim a la mateixa ciutat”. “¿Com estàs?, pregunto. “Estic bé”, diu, “¿Quants anys feia que no ens vèiem?”. “Potser cinc”, aventuro de seguida perquè, just quan hem topat he pensat  que feia cinc anys que no ens vèiem, tal com ja he explicat abans. “Menys”,  diu, “ens vam veure aquell dia que sorties del cine”. I és veritat. No hi havia pensat. Un dia, quan feia mesos que ho haviem deixat, jo sortia del cine amb la Clara i vaig trobar la Carolina que hi feia cua. Anava sola i si no vaig intercanviar-hi més de dues paraules va ser precisament perquè anava amb la Clara, i després a casa se’m va acudir telefonar-li, però no en tenia el número i, a mesura que passaven les hores, vaig anar pensant que era millor no dir-li res i deixar que les coses quedessin tal com estaven. De fet, ens havíem vist a la porta d’un cine i no semblava prou excusa per trucar-li. Trucar-li  ¿per dir-li què? Ara me la torno a trobar, doncs, uns quants anys després. “Estic bé”, repeteix, “ara estic bé,  però al principi et vaig trobar a faltar molt”. “Això vol dir que ja no em trobes a faltar”. “És clar que no. Seria ben boja si encara et trobés a faltar”. “Doncs jo sovint penso en tu” . “Pensar en algú no és trobar-lo a faltar. Jo també vaig pensar en tu aquell dia que ens vam trobar a la cua del cine”. “Però si no ens haguéssim vist no hauries pensat en mi ni en aquell moment”. “Jo no he dit que no pensi o no hagi pensat mai en tu”.

Quedem una mica ridículs, carregats amb carteres, bosses i un paraigua. “¿Què ens va passar?”, dic. “Ui, quina frase!”, es queixa, “Sisplau, frases així, no, i menys tants anys després”. I, com si de cop la neguitegés aquella conversa, diu: “En fi, me n’he d’anar…”. “Jo ara menjaré alguna cosa abans d’anar cap a casa”, li dic. “¿Ja no sopes cada dia a casa, passi el que passi?”, pregunta. “No. M’he tornat més flexible. De vegades menjo en algún bar, el que sigui, i així quan arribo a casa ja ho tinc fet. ¿T’hi apuntes?”. Fa veure que s’ho rumia un moment.

La taula de la cafeteria és de fòrmica blanca. També són blanques les cadires. Jo m’assec en una; la Carolina en una altra, davant meu. Les bosses, la cartera i el paraigua ocupen una tercera cadira. La Carolina ha demanat una hamburguesa, amb ceba confitada i cogombre/.../. Ara que menja menys encara està més prima, però conserva les formes de fa cinc anys. La plenitud dels pits, el cul rotund, la boca goluda que no acaba de tancar mai del tot; ara tampoc, de manera que li puc veure les dues pales, i de tant en tant la punta de la llengua que surt a humitejar els llavis.

No puc evitar fer anar els dits, doblegats com si fossin un personatge de conte infantil escenificat— trip trap trip trap—, cap a la seva mà, que és damunt la taula, immòbil i expectant, a la distància justa perquè no pugui evitar enfilar-hi els dits—trip trap—i acariciar-l’hi. “No ho hauries de fer”, diu. Li contesto: “ Em pensava que si feia que els dits fossin un personatge de conte m’acceptaries l’acostament”. Somriu. Va ser ella qui em va ensenyar a convertir la mà en un personatge de conte. Son pare sempre li explicava contes quan era nena i estava malalta, i estava malalta ben sovint. Carolina, Carolina, guapíssima Carolina amb qui no vaig voler mai anar a viure... Amb qui no vaig tenir mai valor d’anar a viure, deia ella quan discutíem per això. Quan finalment el personatge de conte deixa de ser-ho per reconvertir-se en una mà que cobreix i acaricia la seva, em mira amb els ulls humits, com si jo no sabés la facilitat amb què aconsegueix que se li humitegin els ulls. Després de l’hamburguesa anem fins a casa seva, que és a prop. És només un moment, per deixar-hi les bosses de la botiga i, així, anar a fer una copa sense haver-les d’arrossegar, però un cop som dalt ja no en sortim.

Al matí, quan me’n vaig quedem per veure’ns al vespre. Anem a sopar i, després, a casa seva. L’endemà ens tornem a veure. Després, durant tres dies no ens telefonem. Al quart dia, ella telefona. Fa veu molesta: “¿Com és que no deies res?”.  “Tu tampoc no deies res”, li contesto.  “Em pensava que t’havies empipat per alguna cosa, o que te n’havies atipat”. “No”, li dic, “per mi, quedem”. Tornem a quedar i, aquella nit, tot són grans xerrades sobre si estem repetint un error, sobre si és una bestiesa veure’ns tan sovint, encara que bona part de les converses siguin per refermar que no tenim cap obligació de comprometre’ns a res, etcètera. El cap de setmana el passem plegats, a casa seva, i l’altre també. I diumenge al vespre som a la cuina, en una escena que presagia les pitjors rutines: jo, amb uns pantalons de pijama i ella amb una samarreta de màniga curta que li va tres mides gran. Un renta els plats i l’altre els esbandeix i els col·loca a l’escorreplats.

Passo la nit regirant-me pel llit. ¿No em dec pas estar equivocant? A veure si ara acceptaré el que fa anys no volia. Perquè, tot i les diatribes contra el compromís, sembla evident que en qualsevol instant ho proposarà. ¿Amb quins arguments? ¿El d’estabilitzar la relació, per exemple? Però tampoc no és segur que ho proposi. Tot i que, si ho proposés, ¿què hi respondria, jo? Han passat els anys i fins i tot a mi em volta de vegades pel cap la idea de deixar de viure sol. Però, en l’hipotètic cas que la Carolina ho proposés, dir que sí em semblaria una concessió terrible, perquè seria com si ella hagués guanyat la partida. Però de fet encara no ha dit res, probablement perquè suposa que, com abans, jo no hi estaria d’acord, perquè per mi els compromisos han estat sempre sagrats, de manera que si algun cop em lligo a algú de manera definitiva, serà efectivament per sempre i no per deixar-ho al cap d’un cert temps. ¿O potser és que ara ja no en té ganes? Penso que, si jo ara entreobrís mínimament la porta, ella perdria de cop el desig d’entrar-hi. Em giro i em regiro, i em sembla que a la seva banda de llit ella tampoc no dorm gaire. En una de les regirades ens abracem. Queda clar que cap dels dos no dorm, encenc el llum de la tauleta, la Carolina s’aixeca i va al lavabo, sento com orina, badallo, contemplo com torna i em mira des dels peus del llit. La llum comença a entrar per les escletxes de la persiana. Al cap d’una estona, amb la mà plana pico el matalàs perquè s’estiri al meu costat. Diu que no, que el despertador està a punt de sonar i que val més que es vesteixi. Dissimuladament, em torço l’erecció cap a un costat. La Carolina torna al bany, es dutxa, apareix a mig vestir, agafa una brusa de l’armari, desapareix amb la brusa a la mà, torna ja del tot vestida, em fa un petó, atura l’alarma del despertador i em diu que em quedi al llit una estona més, si vull. Com que tinc son, li dic que sí i li somric. Sento com tanca la porta, penso en el munt de vegades que l’hi havia sentit tancar i recordo com n’és d’horrible la vida en parella. M’hi estic una estona més, només per fer el mandra, dic, però m’adormo.

I em desperto vint minuts després. Em dutxo, em vesteixo, i no em puc estar de tafanejar els llibres que té als prestatges, les capsetes—com li agraden les capsetes, a aquesta dona!—, la pipa d’ònix, una bola de vidre amb una pagoda a dins. La gires i s’omple de neu. Damunt de la taula hi té papers. Una carta de l’administrador del pis. El programa d’una obra de teatre. Carpetes i carpetes. Quan fa anys li deia que era molt desordenada em contestava que no era pas veritat, que el que passava era que el seu ordre no coincidia amb el meu. Però les cartes, les notes, les factures, els records, tot ho aplegava en carpetes més aviat cronològiques que no temàtiques. Obro un calaix. Sempre s’indignava quan descobria que li regirava els calaixos, i apel·lava al dret de la intimitat. ¿I el diari personal? ¿Encara en deu escriure un? ¿O el pas dels anys li ha fet oblidar aquest tic adolescent? Obro un segon calaix./.../Obro un altre calaix./.../ A la carpeta verda hi ha tot de papers mèdics. El primer és un sobre gran, de la mútua, la mateixa que ja tenia aleshores. A dins hi ha una radiografia i dos fulls enganxats amb un clip. A mesura que els llegeixo m’envaeix una suor freda.

No em costa gaire trobar el telèfon de la Carmen i quedar amb ella. Fa anys era una de les seves millors amigues, i l’única amb qui em sento amb prou confiança per parlar-ne. Li pregunto què en sap. “¿T’ho ha dit ella?”, em pregunta. “Ens hem vist bastant, aquests últims dies”, li contesto. “¿De debò us torneu a veure? És una sort per la Carolina que estiguis amb ella aquest poc temps que li queda”. Em mira amb ulls a punt de llàgrima. La Carmen m’agradava molt i, quan sortia amb la Carolina, de vegades flirtejàvem i en algun moment havíem arribat al petó. “Però ¿què li han dit els metges?’”, pregunto. “¿Què té exactament?”.

Al vespre, quan la Carolina i jo ja hem sopat i passegem entre els nois que salten en monopatí per damunt dels bancs, de cop li agafo la mà i li dic que hi he estat rumiant força i que la realitat és que últimament ens veiem un dia sí i l’altre també i que, si això és així i de fet quedem gairebé cada dia, sembla molt més sensat que visquem plegats. Em nira amb ulls incrèduls. Està guapíssima. /.../ Quan s’atipa de mirar-me amb ulls incrèduls, els abaixa i em diu que no. ¿Per què hem de viure plegats? Precisament era jo qui sempre deia que no cal viure plegats, que la millor solució per evitar l’avorriment és viure cadascú a casa seva i trobar-nos només quan ens vingui de gust. “¿Què t’agafa, ara?, em diu. “Potser en aquests anys m’he fet gran”, li dic./.../ “No”, diu la Carolina, però no dono la batalla per perduda i insisteixo tota la nit. De manera que unes quantes hores després cedeix i al cap de pocs dies anem a viure plegats. Per no complicar el procés, decidim que de moment ve a casa meva que és força més gran que la seva/.../.

Intento detectar senyals de la malaltia, però a un profà tot li sembla equívoc. La Carolina està igual que sempre des que ens hem retrobat: riallera, tendra i amb aquests ulls rodons i tan vivaços que diries que...  /.../ M’esforço a ser amable, a convertir-me en allò que en podríem dir un company amatent, i arriba un dia que, preu per preu, decidim que potser hauríem de casar-nos. A ella la faria tan feliç... M’ho diu la Carmen, amb qui de tant en tant ens veiem per comentar la jugada. De manera que l’hi proposo i una setmana més tard ens casem. Al jutjat, res de protocol·lari: ella amb un vestit gris perla i jo amb una corbata que no m’havia posat mai. La Carmen em mira amb ulls agraïts, m’abraça i, mentre fantasiejo amb besar-la a la comissura dels llavis, em diu a cau d’orella que el que estic fent és fenomenal, que no li dirà mai a la Carolina que ho sé i que, dins de la desgracia, pot estar contenta de tenir un home com jo. Pobra Carolina, penso jo, i per no pensar en els llavis de la Carmen mentre em parla intento pensar en els de qui ja puc anomenar, amb tota propietat, la meva muller.

Però passen les setmanes i, a còpia de setmanes, mesos. Ja en fa deu que vivim plegats. No és que m’ho passi malament amb ella i molt menys que desitgi que es mori. En absolut. Però si no hagués estat perquè s’havia de morir, no me n’hi hauria anat mai a viure, i molt menys m’hi hauria casat. És evident que no puc encarar-me i preguntar-li: “Mira, Carolina, a veure, ¿quan t’has de morir?”. Tampoc  no puc interessar-me per saber què li diuen aquests metges que suposo que visita, perquè oficialment no sé ni tan sols que els visita, ni que tingui cap malaltia. I, a propòsit , ¿no seria lògic parlar-ne ara que estem casats? Però no goso plantejar la pregunta, ni interessar-me per l’assumpte, perquè se suposa que no en sé res, i si n’hi parlés ella podria rumiar-hi i descobrir que si hi he anat a viure és per pena i això la destrossaria. Però cada mes que passaveig més clar que hauria de ser ella qui me’n digués alguna cosa. ¿Per què m’ho amaga? ¿Quina falta de confiança és aquesta? La situació comença a desagradar-me. És evident que no sento per la Carolina una passió tan forta com per viure amb ella i un cop i un altre els meus pensaments acaben al mateix carreró sense sortida: no hi viuria ni m’hi hauria casat si no fos per la malaltia.

I, en canvi, ella, no solament no es mor sinó que quan veu dones embarassades o mares amb nens en cotxets m’agafa pel braç i em mira amb uns ulls molt tendres. Suposo que a altres homes ja els començaria a voltar pel cap la idea que potser seria millor deixar de viure plegats, divorciar-se, però jo m’he casat amb la Carolina per acompanyar-la fins al final. Precisament aquesta era la clau de les nostres discussions fa anys: que si jo mai em comprometia ho faria per sempre i no per deixar-ho al cap d’un poc de temps. Pot ser que en qualsevol moment la malaltia s’agreugi i aleshores, en pocs dies, la Carolina es mori. Si li digués que ho hem de deixar perquè em pensava que havia de viure poc temps i en canvi la situació s’allarga i s’allarga, això l’entristiria tant que estic segur que les defenses li fallarien de cop, la malaltia se li agreujaria i es moriria. I no és això el que de fet vull. Jo vull—o volia— fer-li companyia fins que es morís, no provocar-li la mort. Tota la vida me’n sentiria culpable! De manera que arriba un dia que celebrem l’aniversari de casament –també vam celebrar el del dia que vam anar a viure junts— i la Carolina prepara un sopar especial i, quan estem acabant el pastís i el xampany, es posa tota seriosa, s’humiteja els llavis abans de parlar i em diu: “T’he de dir una cosa”. Jo tanco els ulls i penso: ara em dirà que està embarassada, que no sap com ha estat però que esperem un nen, i si arribem al part em trobaré al cap de poc vidu i amb un nen al coll. Penso tot això i el cap em roda, però el que em diu no és gens això, sinó, de fet, la confessió que he anhelat tant. Em diu que els últims anys han estat molt durs per a ella, que no me n’havia dit res per no preocupar-me, però que durant uns anys ha estat greument malalta, d’una malaltia terrible amb ben poques possibilitats de sortir-se’n, però que, en el seu cas, aquestes possibilitats han triomfat, de manera que finalment, se n’ha sortit, i està convençuda que això ha estat, de manera fonamental, gràcies a mi, que si no m’arriba a trobar quan vam xocar en aquella cantonada, molt probablement no s’hauria salvat. “Et dec la vida”, em diu, i em besa.                                                                        Mil cretins (2007)