Ací teniu la presentació que el propi autor fa del seu llibre Sobre la nació dels valencians
"Fa una dotzena d’anys, quan vaig publicar Crítica de la nació pura, sabia que algun dia escriuria un llibre com aquest: una reflexió sobre la «nació pràctica», que en el meu cas és tant com dir sobre el país on m’ha tocat nàixer i amb el qual he mantingut tota la vida una relació tan apassionada com, sovint, esgotadora i frustrant. Ningú no tria el seu país de naixement, però sí que pot triar diferents formes de presència o d’absència personal, de distanciament o d’adhesió; i molts valencians, en aquesta segona meitat del segle XX, ens hem vist abocats a respondre a una situació històrica d’«emergència nacional» que convertia l’elecció positiva, la fidelitat activa al propi poble i país, en una qüestió de compromís moral. No és fàcil, ni confortable, viure en un país d’identitat confusa, de nom incert, i de destins perillosament abocats a la subalternitat i la desintegració. És molt més còmode (però potser menys «estimulant» ) viure en societats on la definició nacional, el sentit de la història, el nom i els símbols, la llengua i l’espai polític, són qüestions resoltes sense conflicte substancial: on la gent es pot dedicar pacíficament a ocupacions més productives que la recerca del «ser» o «no ser» i l’enfrontament sobre la definició i l’entitat mateixa d’aquest «ser». Allà on algunes qüestions elementals com aquesta estan resoltes per un acord general tàcit o explícit, la reflexió sobre la identitat pot ser un exercici purament intel·lectual, luxe acadèmic o tema de debats de cafè o de saló. Allà on l’acord no existeix, la col·lectivitat es juga alguna cosa més que el resultat d’una meditació filosòfica. Es juga, potser, la pròpia cohesió interna i la capacitat d’actuar com a tal col·lectivitat, és a dir, com a societat integrada i compacta responsable del seu propi destí, del seu futur, i capaç d’afrontar els seus propis problemes comuns. I es juga, també, la pròpia supervivència en tant que poble i comunitat: la indefinició, la fractura interna en allò que afecta la identitat més bàsica, té inevitablement efectes dissolvents i letals. La dissolució per indefinició no és un final impossible per als pobles. I menys quan aquesta dissolució és activament estimulada des de fora, en forma d’absorció ràpida o lenta en espais d’identitat més poderosos...
No m’allargaré molt més en la presentació. Només vull recordar al lector que aquest llibre no és un treball de sociologia, ni d’història, ni de ciència política ni de cap altra disciplina del ram; per tant, els especialistes respectius no es privaran, com és la seua obligació, de discrepar de moltes de les interpretacions i afirmacions que s’hi fan. És, en el sentit més radical de la paraula, un assaig. Un intent de presentar de manera coherent la meua reflexió sobre la condició comuna del meu poble i país: sobre allò que ha fet i fa que siguem valencians i no una altra cosa, i sobre el sentit i el valor d’aquest «ser». No està escrit contra res ni contra ningú... excepte contra tot allò que ens pot desfer i dissoldre i ens pot frustrar l’aspiració a ser un poble normal entre els altres pobles...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada