Quim Monzó

Enllaç a un comentari sobre Mil cretins: ací











































LA CARTA (86 Contes)

Dimecres de migdia va tancar totes les portes i finestres de la cuina, va obrir el gas i es va ajeure a terra, panxa enlaire; va morir una estona més tard. Divendres al matí, quan encara no havien arribat els de la funerària, el carter va dur una carta en un sobre sense remitent. Un cosí llunyà, l’únic parent que havia estat possible localitzar, se n’havia anat feia estona, al·legant ocupacions ineludibles i un parentesc prou distant per, basant-se en un agnosticisme militant, haver acomplert prou rituals fúnebres amb una nit de vetlla. El porter, doncs, va acceptar la carta, però després no va saber què fer-ne i la va deixar sobre les mans del cadàver. Els de la funerària van arribar amb retard i pressa. Van tancar el taüt i se’l van endur escales avall. El porter va tancar la porta del pis. La carta, que ningú no va llegir, deia:

“Caríssim mitjamerda,

He anat rebent les teves cartes, però fins fa un parell de dies no he tingut temps de llegir-les. I et contesto amb el benentès que és la primera i l’última vegada que ho faig. Altra feina tinc que dedicar-me a consolar pobres d’esperit com tu. Vols omplir-me el cap amb promeses i declaracions que no vénen a to ni ningú et demana. Vius fora del món. Saps prou bé que mai no tornaré amb tu, perquè tu i jo ja ens hem donat tot el que podíem donar-nos; que, fet i fet, era ben poc. No em vinguis amb històries lacrimògenes, doncs. T’aniria bé una mica més de caràcter. Dius que me’n vaig anar amb el Bert perquè sexualment em satisfeia més que no pas tu, i ho fas com si, dient-m’ho, m’insultessis i em volguessis fer sentir puta. Vas ben equivocat si et penses que això em farà sentir malament. ¿Què t’has cregut? En canvi, l’encertes de ple quan dius que amb el Bert m’ho passo millor. I tant! M’agradaria que poguessis mesurar les diferències que us separen, que són, també, mentals. I, com que ets de mena masoquista, t’explicaré que només de mussitar-me a l’orella tot el que em farà, m’humiteja com tu no m’has humitejat mai. Puc passar-me hores i hores acariciant-lo, i quan me n’atipo faig que descarregui on vull. Després no he de fer res més que tornar a començar. És tan diferent de tu! Té allò que se’n diu imaginació, no sé si saps a què em refereixo. Al restaurant, a mig sopar em fa treure les calces, i coses com aquesta, que tu trobaràs tan fora de lloc (¿a què treu cap treure’s les calces al restaurant?, deus estar pensant ara mateix), a mi em fan tornar boja de gust, tan boja que hem de fugir del restaurant a correcuita. Pel carrer ens arrambem, com si fóssim canalla. Ens fiquem als jardins de les cases, i ens rebolquem per la gespa, excitats perquè, en qualsevol moment, algú pot descobrir-nos. Després pugem a un taxi i em continua tocant de tal manera que he d’amagar la cara i mossegar-me la mà perquè el taxista no se n’adoni; el Bert, tot seriós, com si no fes res amb la mà, i jo escorrent-me un cop i un altre, fins que deixem el seient xop i baixem rient només d’imaginar la cara dels viatgers que hi pugin després de nosaltres. ¿T’agrada que t’expliqui aquestes coses? Segur que sí. T’ho deus estar passant tan bé, patint… T’ha agradat sempre, patir i torturar-te per tot. Potser si t’explico coses d’aquestes t’excites molt. ¿T’has excitat molt mentre llegies com em grapeja el Bert? Em grapeja i em palpa i em fica els dits arreu, per tots els forats que troba (i jo els hi fico a ell), i ens estimem als parcs i als cinemes, i en hotelets, amb pressa, com si no poguéssim esperar a arribar a casa. I quan arribem a casa, tornem-hi! I jo el grapejo tant, a ell, el grapejo pertot arreu: pel carrer, als barcs, davant dels seus amics i dels meus, al cotxe, mentre condueix. A l’autobús, quan va ple, li fico la mà dins de l’abric, i dins de la bragueta, i l’hi agafo, dura, ferma i calenta, i l’hi sacsejo al ritme de les sotragades de l’autobús, fins que se’m vessa als dits i me’ls llepo mentre baixem, i el viatger del costat de la porta em mira els llavis i els dits i, després d’un instant, entén què ha passat i somriu, sorprès. Pots pelar-te-la, si vols. Si, al contrari, et fa mal que t’expliqui tot això, ja saps què et toca: no escriure’m més. Si fossis una persona normal, a hores d’ara, quan gairebé fa dos mesos que vam deixar de viure plegats, tindries una novieta i estaries tocant-li el cul, per comptes d’intentar fer-me agafar mala consciència amb les teves cartetes. Per si et serveix d’algun consol (o per si t’augmenta el patiment), vull dir-te que he començat a sortir amb un nou molt bufó, i el Bert està un pèl gelós, tant com tu la primera vegada que vaig dir-te que sortia amb el Bert. Amb aquest noiet m’ho passo molt bé. Potser encara millor que amb el Bert, cosa prou difícil i que vindria a confirmar la teva teoria que sempre que em tiro un noviet vaig atabalada i sempre em sembla que és molt millor que els anteriors, i, en canvi, quan després el conec a fons i perdo interès. Potser sí. ¿I què? Aquest és molt jove i l’hi he d’ensenyar tot: com s’ha de posar, què m’ha de fer, com m’ha de llepar, com m’ha d’abraçar. M’hi sento protectora, com una mare. Deu sortir-me l’instint maternal, ara, ves. És tendre i fort com un vedell, i m’omple la boca com ningú. Deu ser cosa de l’edat: un marrec tan suau… ¿Vols saber més coses meves? Espero que no. I, pel que fa a l’amenaça de suïcidar-te, et diré que la trobo de mal gust i poc enginyosa, ja que, si pretens fer-me el mateix xantatge que em va fer el Toni quan vaig deixar-lo per tu, et recordaré que ell, com a mínim, va tenir els pebrots de complir l’amenaça, cosa que dubto que tu facis. En fi, estimat, tot esperant no rebre cap més notícia teva, et saluda ben poc efusivament,

C.”

EL CONTE

A mitja tarda l’home s’asseu a l’escriptori, agafa un full de paper blanc, el fica a la màquina i comença a escriure. La frase inicial li surt de seguida. La segona també. Entre la segona i la tercera dubta uns segons.

Omple una pàgina, treu el full del carro de la i el deixa a un costat, amb la cara en blanc cap a dalt. A aquest primer full n’hi afegeix un altre, i després un altre. De tant en tant rellegeix el que escriu, ratlla paraules, en canvia I’ordre dins de les frases, elimina paràgrafs, llença fulls sencers a la paperera. De cop, enretira la , agafa tot el munt de fulls escrits, el gira del dret i amb un bolígraf ratlla, canvia, afegeix, suprimeix. Col.loca el munt de fulls corregits a la dreta, torna a acostar-se la màquina i reescriu la història de dalt a baix. En acabat, torna a corregir-la a ma i a reescriure-la a màquina. A nit ja entrada ho rellegeix per enesima vegada. És un conte. Li agrada molt. Tant, que plora d’alegria. És feliç. Potser es el millor conte que mai hagi escrit. El troba gairebé perfecte. Gairebé, perqué li falta el titol. Quan trobi el títol escaient ser’a un conte immillorable. Rumia quin posar-hi. Se n’hi acut un. L’escriu en un full de paper, a veure que li sembla. No funciona del tot. Ben mirat, no funciona gens. El ratlla. En pensa un altre. Quan el rellegeix també el ratlla.

Tots els títols que se li acuden li destrossen el conte: o son obvis o bé fan caure la història en un surrealisme que en trenca la senzillesa. O bé son atzagaiades que I’hi esguerren. Un moment, pensa a posar-Ii Sense títol, però això encara ho espatlla mes. Pensa també en la possibilitat de realment no posar-ne, de títol, i deixar en blanc I’espai que s’hi reserva. Però aquesta solució es la pitjor de totes: potser hi ha algun conte que no necessiti titol, però no es pas aquest; aquest en necessita un de ben precis: el títol que faria que deixés de ser un conte gairebé perfecte per convertir-se en un conte perfecte del tot: el millor que mai hagi escrit.

A l’alba, es dona per vençut: no hi ha cap títol prou perfecte per aquell conte tan perfecte que cap títol no li es prou bo, cosa que impedeix que sigui perfecte del tot. Resignat (i sabent que no pot fer altra cosa) agafa els fulls on ha escrit el conte, els estripa per la meitat i estripa aquesta meitat per la meitat; i així successivament fins a fer-ne miques.